A BON FI, TOT LI ÉS CAMÍ.

.

Aquest és el vídeo que ha sorgit de la col·laboració de quatre visions del món diferents d’allò que hauria de ser un docent. Potser no siguin les millors fotografies , tal vegada el seu muntatge no guanyi cap premi honorífic a Hollywood. Però sí que es pot considerar com un exemple de treball col·laboratiu. Durant les diferents matèries que s’han anat tractant durant el màster hem pogut comprovar que la comunicació entre les diferents entitats que conformen el sistema educatiu no era gaire fluïda. L’exercici col·laboratiu no és una tasca fàcil de portar a terme. Les decisions havien de ser consensuades : l’ordre de presentació, les imatges, el text que les havia d’exemplificar  i fins i tot l’elecció de la música de fons va resultar ser un petit escull que vam podem superar, malgrat els diferents entrebancs.

L’avaluació de l’experiència fins el moment es podria considerar positiva . Hem hagut de treballar diferents competències . I hem après   a fer el vídeo del photopeach, fent, amb la pràctica. Com s’especifica a la classificació de l’Agència Nacional d’Avaluació de la Qualitat i Acreditació(ANECA)   hem treballat tot un seguit de competències transversals ja fossin instrumentals: presa de decisions, resolució de problemes, coneixements d’informàtica relatius a l’àmbit d’estudi; personals: treball en equip, raonament crític; o sistèmiques: adaptació  a noves situacions, creativitat i motivació per la qualitat.



Tot això ens ha dut a pensar i repensar ( altrament dit reflexionar) sobre com ens agradaria ser i actuar en el cas que ens dediquéssim a la docència. En els estadis finals de l’edició del vídeo vam comprovar que el muntatge original també havia sortit molt bé. Ara es podia observar com el producte final era més robust i ampli però l’essència ja es podia intuir des del primer vídeo. Personalment considero aquest fet un exemple de l’evolució com a alumne i és un indicador que em mostra que aquesta eina, així com d’altres d’edició de vídeos i imatges poden ser molt útils en l’elaboració de treballs avaluatius. Entre tots hem arribat a configurar una feina que ha agafat sentit pràctic i ens ha resultat bastant útil. Com a alumnes hem pogut comprovar que amb eines multimèdia com el photopeach  podem treballar diferents aspectes que s’han anat tractant al llarg de tota l’assignatura i ens donen peu a fer-les servir com a docents.

L'última imatge ho exemplifica molt bé, o potser no. 
Fins aviat.

https://blogger.googleusercontent.com/img/b/R29vZ2xl/AVvXsEh61P0UZ-KBIMt1Z8P7NUoFDFaBMWPLuPyDgQwbMWdkQwNsjq_zRlu5eCVjHGrO5geNVfniJWro2MpZtfs4Ha_H5hXZj1g7HcXFxlc_aHXUqMwpLRh7-nxjFZygeXLVExkyAg6JEkSpdhtM/s1600/keep-calm-it-s-the-final-countdown-2.png

Beam me up, Scotty

Les tecnologies aplicades a l’ensenyament ens revolucionen la vida.

Font:http://www.dreamstime.com/stock-photo-twitter-birds-image19663330

Mai de la vida se m’hagués passat pel cap que faria servir l’aplicació de l’ocellet blau més famós de les xarxes socials.  D’entrada el meu rebuig era total, no trobava cap utilitat a una eina que només es feia servir per mostrar l’enginy o la ignorància del personal en unes quantes paraules.

Però per a ignorància la meva, ja que la informació que es pot trobar d’un tema en concret és inabastable. I més concretament, en el tema de l’educació la oferta és infinita. Tan infinita que molt sovint em semblava que observava un abisme profund i misteriós de piulades i repiulades, errors de connexió i mals de cap.

Després d’unes setmanes de fer servir aquesta eina puc dir sense cap mena de problema que m’ha convençut bastant, és una aplicació amb moltes més sortides i utilitats que la majoria de xarxes socials però també s’ha de dir que és molt fàcil perdre’s pel camí. I que malgrat que va ser creada per utilitzar-se als dispositius mòbils és molt més còmode quan es pot gestionar des d’un ordinador. Em passa el mateix que a la companya Laia http://claswars.blogspot.com.es/ al principi no ho veia molt clar però ara ja m’he convençut.

Una altra aplicació que hem fet servir és l’Instagram. Aquesta aplicació amb interfície de càmera clàssica s’ha popularitzat d’una manera fabulosa des del seu naixement cap al 2011.

http://www.dreamstime.com/royalty-free-stock-photos-instagram-image25800228

A la majoria de les persones els hi encanta fer fotos i poder-les retorçar des del mateix dispositiu on les has fet és una gran idea.

Si aprofitem això i ho ajuntem amb el problema dels drets d’autor de les imatges, ens trobem en un punt on és millor que la gent es fabriqui les seves imatges que no pas que agafi les d’altra gent sense el seu coneixement o  consentiment.

Teòricament és pot fer servir com un eina per a desenvolupar el pensament abstracte, tractar de resumir o concentrar tota una idea en una sola imatge que la representi. D’ entrada sembla un bon exercici i hem pogut comprovar amb les fotos dels companys que amb alguns temes es poden aconseguir imatges molt bones. Però amb d’altres la majoria hem arribat a resultats semblants i , no ho negarem pas, força vegades ens hem trobat amb unes fotografies molt similars. Segurament sigui un altre cas de falta de pràctica  encara que també podria ser que no tots tinguéssim la mateixa facilitat per treballar amb imatgeria visual i temes conceptuals.

font: www.pechakucha.org

Una altra de les novetats que hem descobert aquest any és el de fer les presentacions en el format japonès del pechakucha. Fer presentacions ja és un estàndard a tots els nivells d’educació. El problema és que la majoria de gent fa sevir un tipus d’esquema de presentació que resulten molt monòtons i , que realment  destrueixen l’essència d’allò que hauria de ser una presentació.

La gran majoria de presentacions o powerpoints com els anomena molta gent, no passen de ser un cúmul de diapositives amb el mateix format. Quatre o cinc punts escrits ( si tenim sort i no és mig text) i un dibuix o foto que fa referència al tema que tractem.

Aquest fet ens ha dut a la gran majoria a fer presentacions llegint el que hem escrit a la diapositiva i això no és fer una presentació. Una bona part de la presentació acostuma a ser el text de la pantalla i si treballem d’aquesta manera  ja no faria falta la figura del ponent. Per sort l’altre dia se’ns va presentar el pechakucha com una alternativa molt interessant a aquest problema.

I encara que no sigui directament una eina digital com les anteriors , aquesta manera de treballar les presentacions ens permet fer servir les fotografies que nosaltres mateixos hem fet amb l’Instagram , per exemple, oo també algun tweet que ens sembli interessant.

A banda d’una manera més dinàmica de presentar idees i de fer exposicions també ens trobem amb un contenidor magnífic d’eines TIC. Tot un descobriment.

Us recomano aquestes pàgines web on es mostra com podem fer servir elements tecnològics a les aules, fins i tot el polèmic telefon mòbil:

http://www.xatakamovil.com/movil-y-sociedad/gracias-a-los-smartphones-millones-de-personas-de-los-paises-mas-desfavorecidos-tienen-acceso-a-la-lectura

http://blog.tiching.com/el-movil-en-el-aula-problema-o-herramienta/?utm_content=MarkWest_1&utm_medium=referral&utm_campaign=cm&utm_source=BlogTiching

AVALUACIÓ

La paraula avaluació Sempre ha tingut unes connotacions negatives, quan l'estudiant la sentia ja sabia interiorment que era el moment últim de la veritat. Aquell instant on t’ho jugaves tot a una sola carta, no es podia fallar sinó volies tenir més feina afegida. Era un judici final a petita escala. Comprenies els conceptes de suor freda i tics nerviosos..

Antigament , a la meva època, avaluació volia dir exàmens, orals o escrits, i això significava nervis i ungles mossegades. Això  es deu al fet que l’avaluació significava normalment qualificació.

http://en.wikipedia.org/wiki/Ouroboros#mediaviewer/File:Serpiente_alquimica.jpg

Avui dia l’avaluació ja no són els exàmens o les notes , l’avaluació és el principi i el final,l’ouroboros (imatge a dalt) de l’educació. Avaluació inicial, avaluació consensuada, rúbriques, posada en comú, autoavaluació, avaluació final.

Comentar com unes maneres més dinàmiques de fer la feina, investigar i reflexionar , com són els eportafolis també ens serveixen per a l’avaluació.

No és només una eina més de tantes que s’engloben dins el grup de les TIC. Hem pogut anar veient que si es fa servir amb una miqueta de seny i un polsim d’interès es pot utilitzar com a recurs d’aprenentatge i mostra d’evolució personal.

És una manera una  mica més flexible de posar en joc les intel·ligències múltiples dels diferents alumnes. La majoria d’eportafolis i blocs són molt semblant per una qüestió de falta de temps però es pot arribar a convertir en unbanc de treball on es desenvolupin tot tipus de  creativitats.

L a llàstima és que moltes vegades,  les creativitats se centren en uns artefactes  molt concrets i els resultats s’estandarditzen i són tots massa semblants.

Ens falta una mica d'educació lenta com ens recorda la Carme ens més d'una ocasió a les seves entrades del bloc: Les Tic i l'aprenentatge significatiu. 
És molt interessant que es faci servir aquest adjectiu amb l'aprenentatge i considero que és un dels poc que li escau. Tot allò que s'aprèn   hauria de ser significatiu per a la persona que ho està aprenent.
I no em val la típica de resposta de : " encara no tens una visió completa", "llavors ho entendràs" " se hace camino al andar".

Tot això són paraules polides, paraules buides sinó són significatives. Si la feina que es fa no és prou significativa no semblaria massa difícil pensar que s'acabarà deixant de banda. Deixaràs de fer les passes i llavors no hi haurà ni camí ni res de semblant. 
La millor manera d'assimilar significativament uns coneixements és amb una mica de calma, Un poquet de "slow" i no pas correguent com gallines escapçades.
Us deixo amb una reflexió que segurament ens hem fet tots i totes al llarg d'aquest màster:

MILLORAR LES NOSTRES COMPETÈNCIES o el currículum incontinent

Jo no et demano la lluna ...

http://instagram.com/p/u7z0N-n-lz/?modal=true

Parlàvem l’altre dia a l’aula al voltant del tema de  l’escola inclusiva, més o menys tothom estava d’acord en què la realització total o parcial  a la pràctica d’aquest concepte se’ns presenta com una utopia. Alguns no vèiem molt clares les opcions pedagògiques que li resten al docent en una aula heterogènia quan aquesta es composa de més de 20 alumnes amb necessitats , tots d’ells, específiques i molt sovint diferents.

D’altres no ho tenien tant clar i també ho veien com a utopia degut , principalment, a la manca de recursos materials i de personal docent especialitzat . Sobre aquest punt no hi va haver molta discussió ja que tots en major o menor manera tenim clars que els recursos que s’estan destinat a les escoles no són suficients però també vam acordar que queixar-se d’una situació que no pots canviar no serveix de gaire i que amb una bona actitud, el docent pot aconseguir sempre unes mínimes millores diàries i que moltes millores mínimes al llarg del temps poden esdevenir  un petit canvi però significatiu.  

Se’ns animava a seguir aquest camí utòpic ja que no l’hauríem de considerar dolent com a utòpic sinó com a guia d’allò que hauria de ser el nostre camí docent.

http://steelturman.typepad.com/.a/6a00d83451bab869e201156f0c40b2970c-pic

I parlant d’utopies, l’Alba  al seu bloc ens comenta que el concepte de persones ideals d’en Zabala  no li acaba de convèncer gaire. O gens ni mica. Potser perquè aquest adjectiu té connotacions poc positives; els ideals normalment no s’arriben a assolir mai. Ens estressen i desvien d’una pràctica educativa que hauria de ser més propera i efectiva. Tal vegada, aquest adjectiu ens porta memòries de temps més inflexibles i radicals on només es volia assolir un ideal i tota la resta es deixava de banda o s’eliminava.

Personalment considero que l’autor s’ha deixat endur per un sentiment purament estètic i ha volgut embellir el seu concepte amb resultats però, no molt satisfactoris. Com li dirien a algunes bandes. Està bé, però necessita millorar.

Potser és la mateixa idea d’en Zabala la que se’ns presenta en aquest article però explicat d’una manera més directa. A l’article el pedagog es lamenta de la pèrdua de temps en els seus intents de convèncer la classe política de la necessitat d’una millora en l’educació. Sembla que els seus intents no han fructificat i ara ho intenta amb les famílies, amb els ciutadans del carrer.

Tothom s’omple la boca de grans paraules i crítiques al sistema educatiu i els seus resultats i de com l’informe PISA deixa els alumnes i els docents en evidència davant els altres països.  Però aquest pedagog ja ho ha vist des d’una altra perspectiva i també ens parla dels alumnes “ideals”.

Segons  en Xavier Melgarejo ara ens caldria més tenir : “uns ciutadans ètics que no pas uns grans resultats als informes PISA”. La situació econòmica i social del país no deixa gaire marge de millora, i prou bé s’està fent amb tot el que està caient.  Els països que promouen l’equitat en tos els aspectes eductius  i socials són els que mantenen una millor estructura i estan més cohesionats.

Potser la utopia d’aquest país fragmentat no sigui la millora de la seva educació sinó la formació de persones , de ciutadans més ètics.

Més ètics, com es fa això?

https://www.youtube.com/watch?v=dm3WCZud0UQ