LA MALA EDUCACIÓ

http://pitiusesacordeducatiu.blogspot.com.es/p/objectius.html

Voldria començar  aquesta entrada de bloc amb una reflexió  piulada que ha sorgit arrel d’un cicle de xerrades .  EL cicle de xerrades s’anomena Parlam d’educació i com podeu comprovar us doneu una volta pel bloc tota aquesta moguda l’ha organitzat  la plataforma PAE.

Qui conforma la plataforma ? us preguntareu, doncs bé, la UIB mateixa, l’associació d’estudiants, la de directors/es de Primària i Secundària, la d’Inspectors, la Federació de Pares i Mares d’alumnes i l’assemblea de Docents d’Eivissa i Formentera.

Aquest grup de gent tan dinàmica vol arribar a l’acord i a la redacció d’un document  que serveixi com a punt de referència per  la millora de la qualitat de l’educació.

La troballa d’aquest bloc m’ha fet pensar en algunes de les entrades dels meus companys que es lamentaven de la situació actual del currículum i de les seves conseqüències.  Per exemple, en Toni  ens presenta el currículum com un objecte problemàtic i de difícil resolució que porta als mestres al límit de l’abisme  educatiu ( el llibre de text).  El nostre company ens proposa reelaborar el currículum amb una tot un seguit de professionals del tema.

Doncs, vet aquí, que ja s’està començant a fer aquesta feina. En Toni podrà comprovar que les seves peticions han estat escoltades. Això sí, del resultat final ja en parlarem més endavant quan s’hagi enllestit tot el document.

Un altre company , en Jordi  s’ha despertat  revolucionari  i es planteja acabar amb les “regles santes” del currículum que ens empresona, ens escanya sota la corda d’un arbre o ens esclavitza amb un pes de dimensions monstruoses .

Tot és problema dels professors/es o  dels llibres? No podria ser que i entre una cosa i una altra estiguéssim perdent una mica el nord? Com molt bé ens il·lustra en Frato:

https://blogger.googleusercontent.com/img/b/R29vZ2xl/AVvXsEjUdU7BsyyW4uUZmsidLfTqewUET8v8GTRf7NHJiKFOwXOr-1CEZDnnDqoFm6n9DotyaUhxZl488LAKipPEC220DtA24nR7vTaXyKrv4R8lT_PgtlIe0stMCAOj8k3p7uge2bu2ulvnuQ/s1600/frato3-2.jpg

Podeu substituir la pissarra de la professora per qualsevol altre mitjà tant clàssic com tecnològic. La crítica no és només de l’instrument d’aprenentatge ja que obtindríem el mateix resultat si hagués pintat una tauleta o una projecció en una pantalla.

Mentre no es puguin fer grans canvis , amb una bona actitud sempre es poden fer petites aportacions que puguin resultar significatives. També us torno a convidar a seguir de prop i observar  els resultats de la Plataforma PAE.

                                                                                                                                                                                           http://instagram.com/p/uxrhmIn-ra/

https://www.youtube.com/watch?v=j8Pvw70N1Go

L'escola del segle XXI

La mare d'en Tonucci se n'adonaria.

 http://instagram.com/p/uXrscaH-oV/

Em va tocar bastant la fibra  aquesta anècdota de la conferència d’en Tonucci, amb el relat dels problemes que va tenir la seva mare per anar un sol dia a classe. Va decidir de córrer riscos només pel fet d’aprendre una cosa, la que fos, però aprendre. El premi d’aprendre era més gran que el càstig que rebria per deixar descuidada la seva feina familiar amb les ovelles.

En Tonucci a la conferència parla de drets dels infants , de comunicació i de llibertat, d’aprendre amb alegria i dinamisme. I la idea em sembla grandiosa i de segur que ho és però la qüestió no és només posar-la en pràctica... o potser sí.

Els estudis actuals no es plantegen de manera agradable i molt sovint es fan avorrits. Els docents es queixen de la inadequació del currículum, de la impossiblitat de dur-lo a terme en un espai reduït de temps; es troben sobrecarregats de feina però els alumnes normalment  també ho estan. Fins i tot jo tinc la mateixa sensació en aquest màster. Se’m fa difícil  venir cada dia a seure quatre hores seguides i desconnecto massa sovint. Se'ns parla de dinàmiques, de competències i de constructivisme, de models d'orientació i de pedagogia però haurem de realitzar unes pràctiques, una memòria i un treball en un temps ajustadíssim. Dedicació total, temps reduït, molt de contingut en poc temps... tot això no s'allunya gaire de l'ensenyament tradicional. O potser m'equivoco.
Això em fa plantejar-me algunes qüestions: podria arribar a ser un bon professor ? Ho sabria plantejar amb una pràctica diferent? O potser mirat d'una altra  manera es pot arribar a pensar que no sóc un bon estudiant del segle XXI?

El senyor Tonucci té les idees molt clares de com hauria de ser una escola ;no una de moderna en contraposició a l’escola antiga, sinó una escola viable, capaç i enriquidora. I les seves idees semblen plausibles i et poden arribar a emocionar.

Però una de les  parts implicades en l'escola del segle XXI: les famílies ,  tenen una altra idea d’allò que hauria de ser millor per a l’educació dels seus fills.

Comento això arrel d'una entrada del diari la Vanguardia en la seva versió digital d'ahir mateix:  http://www.lavanguardia.com/vida/20141021/54418107382/faltas-eso-cambiar-ensenanza-normas.html.

Aquí teniu uns bocinets de pensament extret dels comentaris de la gent;és molt interessant veure els comentaris  de pares i mares preocupats :

Alguns ja tenen molt clara la font del problema:"quan el teu fill arribi a secundària, ves al tanto amb tot allò que soni a "projectes".“los nacidos a partir del sesenta se vieron educados por un sistema de fichas, plastelinas, trabajos manuales y otros quehaceres”;“suelen ser "profes guays" que van de colegas y que aprueban a casi todos los alumnos por aprender a hacer la O con un canuto o por pintar cuatro nubes de colorines”.

Encara que n'hi ha que també intueixen alguns dels problemes: “Tenim el pitjor model educatiu, perque tenim els pitjors polítics, van cambian de metode segons bufa el tenen als profersor inundutats de paperasa que han de omplir explicant que fan, per qui ho fan i a qui ho fan...hores i hores de feina esteril, que va en detriment del temps de feina”;“que los alumnos de ESO escriban mal no es más que otro síntoma del problema de fondo que sufre nuestra sociedad, la falta de respeto en general, la poca cultura del esfuerzo, al sobreprotección de niños y jóvenes”.

Els il·luminats no hi falten pas: “si hi hagués suspensos en massa "otro gallo cantaría";“Només m'hi falta que hagués sortit al teu text l'expressió "moviments de renovació pedagògica", que són uns dels grans culpables de la situació”.“Más exigencia, no hay otro modo de arreglar esto. La manga ancha no lleva a ninguna parte.”

A quina reflexió podem arribar després de llegir aquestes paraules? Com es podria trencar aquesta dicotomia entre allò que suggereix en Tonucci  i allò que pensen els responsables primers dels alumnes que són els seus pares?

Us convido a veure la conferència i a treure les vostres conclusions:

http://canal.uib.cat/canals/El-pedagog-Francesco-Tonucci-a-la-UIB-Lescola-del.cid364476?categoryId=100127

 

Finalitats de l’educació

Aquesta entrada del bloc intenta ser una breu reflexió sobre un concepte que s’ha posat molt de moda a l’àmbit docent: la veritable finalitat de l’educació.

 Tot sorgeix d’una realitat dual , d’una idea d’ensenyament clàssic, o més aviat antic, i d’una idea totalment oposada, és a dir, una educació més integradora.

 El primer tipus d’ensenyament era eminentment passiu, es fomentava la memorització com a mitjà d’estudi i per l’adquisició de contingut ( eminentment teòric ) per sobre de l’adquisició d’un coneixement pràctic .

 Fonamentalment, l’educació de caire instructiu es basava en un seguit de principis que conduïa cap a una fita molt determinada: la universitat. Aquest fet ens comporta una sèrie de problemes a llarg termini com era el fet d’estudiar d’una manera molt específica. Estudiar per aprovar. No s’estudiava per aprendre d’una manera més creativa sinó que s’estudiava de la manera més adient al tipus d’examen que es tindria.

 A més, hem d’afegir un altre concepte amb el què han de lluitar els educadors és amb la noció d’obligatorietat amb què s’acompanyen els primers estadis educatius. Aquesta obligatorietat provoca un efecte de rebuig i de pesantor sobre els ànims dels alumnes. I no ajuda gaire en el tema de l’absentisme escolar.

 Un nou sistema educatiu  hauria de fer referència al seu propi adjectiu, la seva funció primària hauria de ser la d’educar les persones i facilitar el seu desenvolupament. D’aquesta manera, una persona autosuficient i que compta amb les eines adients pot adquirir també i sense massa problemes els coneixements que li siguin necessaris per a qualsevol tasca que se li pugui plantejar.


 L’aplicació d’aquests conceptes a la realitat de l’aula ens planteja un seguit de qüestions. Ens trobem davant una concepte d’aplicació utòpica?. Es poden adaptar els centres, els seus horaris, els continguts bàsics dels currículums, els mètodes d’ensenyament i tot el què envolta el món de l’educació?

 Ens veiem amb cor de posar-ho en pràctica?

Actes de graduació

Aquest simpàtic artefacte va presidir un inesperat canvi de classe i ens va propiciar uns moments d'inclassificable vàlua.

Tot el grup va aprofitar per a posar en pràctica una dinàmica de grup coneguda com a dinàmica estrella. On la socialització era l'objectiu primordial en un grup que tot just s'acaba de conèixer
Qualsevol podria dir que el resultat va ser òptim.

M'he apropiat de la fotografia sense el consentiment del meu il·lustre company en Jordi i aprofitant l'avinentesa i la nocturnitat aprofito per anunciar-vos el tema de la propera entrada: les dinàmiques.

P.S. Jo vull un gorret d'aquestos.

Professió o vocació

Tot el grup es va unir a l'eterna discussió al voltant de la motivació dels futurs ensenyants.
El resultat va ser : vocació/professió 8, professió 2. Totalment aclaparador.

Aquí us deixo un enllaç amb una altra visió del tema:

http://www.huffingtonpost.com/william-eger/whats-the-value-of-a-coll_b_5794832.html