Tot sorgeix d’una realitat dual , d’una idea d’ensenyament clàssic, o més aviat antic, i d’una idea totalment oposada, és a dir, una educació més integradora.
El primer tipus d’ensenyament era eminentment passiu, es fomentava la memorització com a mitjà d’estudi i per l’adquisició de contingut ( eminentment teòric ) per sobre de l’adquisició d’un coneixement pràctic .
Fonamentalment, l’educació de caire instructiu es basava en un seguit de principis que conduïa cap a una fita molt determinada: la universitat. Aquest fet ens comporta una sèrie de problemes a llarg termini com era el fet d’estudiar d’una manera molt específica. Estudiar per aprovar. No s’estudiava per aprendre d’una manera més creativa sinó que s’estudiava de la manera més adient al tipus d’examen que es tindria.
A més, hem d’afegir un altre concepte amb el què han de lluitar els educadors és amb la noció d’obligatorietat amb què s’acompanyen els primers estadis educatius. Aquesta obligatorietat provoca un efecte de rebuig i de pesantor sobre els ànims dels alumnes. I no ajuda gaire en el tema de l’absentisme escolar.
Un nou sistema educatiu hauria de fer referència al seu propi adjectiu, la seva funció primària hauria de ser la d’educar les persones i facilitar el seu desenvolupament. D’aquesta manera, una persona autosuficient i que compta amb les eines adients pot adquirir també i sense massa problemes els coneixements que li siguin necessaris per a qualsevol tasca que se li pugui plantejar.
L’aplicació d’aquests conceptes a la realitat de l’aula ens planteja un seguit de qüestions. Ens trobem davant una concepte d’aplicació utòpica?. Es poden adaptar els centres, els seus horaris, els continguts bàsics dels currículums, els mètodes d’ensenyament i tot el què envolta el món de l’educació?
Ens veiem amb cor de posar-ho en pràctica?
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada